Fundació Relleu

Mystic River
Clint Eatswood
Estats Units d'Amèrica, 2003

«Aquesta pel·lícula tracta de gent real que intenta buscar la seva identitat en circumstàncies molt difícils. Això s’ha de treballar des de la sinceritat i cal que el resultat sigui versemblant.» Així s’expressa el mateix Clint Eastwood en relació amb el tema de la seva pel·lícula Mystic River, al meu parer, una de les més reeixides que ha realitzat com a director. En ella, hi trobem condensades qüestions que d’una forma més o menys constant són tractades en la seva extensa filmografia, però, en aquest, cas, reunides en un mateix film i examinades amb mirada reposada i de forma més pregona. Els fets que se’ns narren a través de l’ull de la càmera transcorren com les aigües del riu, el nom del qual dóna títol a la pel·lícula. El riu místic que, lent, formant grans meandres d’aigües encalmades, travessa l’humil barri d’East Buckingham de la ciutat de Boston, on se situa l’acció. Dic que les qüestions s’hi condensen perquè, en aquest treball, Eastwood, emulant l’estil directe i contundent de molts dels personatges per ell interpretats, ens confronta a l’avatar en què es resumeix tota existència humana: la vida, tant la de l’humil treballador com la del ric empresari, es desenvolupa sota un aspecte èpic, en els termes d’una lluita. Una lluita per tractar d’assolir uns fins, que un dia, potser quan era un jove adolescent, es van identificar amb la plenitud de la felicitat. Una lluita, per tant, en el transcurs de la qual la persona es posa a prova, i on, tot sovint, ella mateixa –les seves pors i neguits– en constitueix el primer obstacle.

Million dollar baby
Clint Eatswood
Estats Units d'Amèrica, 2004

SINOPSI

Frankie Dunn (Clint Eastwood) ha entrenat els millors boxejadors durant la seva dilatada carrera. La lliçó més important que els ha ensenyat és el lema que guia la seva pròpia vida: per sobre de tot, protegir-se primer un mateix. Després d’una dolorosa separació amb la seva filla, Frankie ha estat incapaç, durant molt de temps, d’acostar-se a ningú més. El seu únic amic és Scrap (Morgan Freeman), un boxejador que s’encarrega del gimnàs de Frankie i que sap molt bé que darrere el caràcter irascible del seu col·lega hi ha un home que va a missa diàriament des de fa 23 anys, buscant una redempció que fins ara no troba. Un dia, Maggie Fitzgerald (Hilary Swank) apareix al seu gimnàs. Maggie mai ha tingut gran cosa, però en posseeix una que poca gent té: sap el que vol i està disposada a fer el que calgui per tal d’aconseguir-ho. En una vida de lluita constant, Maggie ha arribat fins on està recolzant-se en el seu talent innat, la seva impassible concentració i l’enorme força de voluntat. Però més que res, el que desitja és que algú cregui en ella. L’última cosa que Frankie necessita en aquest món és assumir aquest tipus de responsabilitat, i no diguem de risc. Sense donar-hi més voltes, descriu a Maggie l’amarga realitat: ella és massa gran, i ell no entrena noies. Incapaç d’abandonar la seva màxima ambició en aquesta vida, Maggie s’entrena cada dia al gimnàs, amb l’únic suport de Scrap. Finalment, convençut per la indestructible determinació de Maggie, Frankie accepta entrenar-la. Ambdós descobreixen que comparteixen un esperit que transcendeix el dolor i les pèrdues del seu passat, i troben l’un en l’altre aquest sentiment de família que van perdre fa molt de temps. El que no saben és que aviat hauran de fer front a una batalla que exigirà més esforç i coratge que cap de les altres que han conegut.

L'obra de C. Th. Dreyer
Copenhaguen, 1889 - ibídem, 1968

Seguint el que diu Romà Gubern en la seva Història del cine (Barcelona, 1971), Carl Theodor Dreyer, que fou educat en el luteranisme més rígid pels seus pares adoptius, desenvolupa en les seves pel·lícules bàsicament una problemàtica d'inspiració religiosa. Figura excepcional i solitària, Dreyer realitza unes pel·lícules extraordinàriament personals que són reflex de les inquietuds místiques que bateguen enterrades en el complex patrimoni cultural nòrdic.

Bigger than life: de Ciutadà Kane a Set de mal
Estats Units d'Amèrica, 1941/1958

Die Stille vor Bach
Pere Portabella
Catalunya, 2007

És motiu de satisfacció poder respirar una alenada d'aire fresc sobre aquesta realitat polièdrica que anomenem Europa a través del film de Pere Portabella. Es tracta d'una pel·lícula de difícil catalogació, a cavall entre el gènere experimental, surrealista –el mateix Bach explica la seva vida als visitants actuals de Leipzig– i històric, sense que s'emmarqui en cap d'ells de manera clara. És, això sí, suggerent. En una narració que avança fragmentàriament, els elements de l'actualitat es superposen amb elements de la història passada, en una clara intenció d'actualitzar de la figura del gran mestre alemany. Potser sigui més important allò que no diu la pel·lícula – i que ha de completar l'espectador – que no pas allò que diu.

El director danès Lars von Trier ens ofereix amb El jefe de todo esto una pel·lícula, aparentment en to menor, però amb un tema major que una part de la crítica habitual del cinema ha passat per alt. La pel·lícula narra com l’amo –danès– d’una empresa de tecnologia de la informació la vol vendre a un comprador islandès. El comprador, no només encarna l’enemistat històrica entre islandesos i danesos, sinó també el pragmatisme mercantilista del comprador enfront del que ell anomena el sentimentalisme –llegeixi’s el pathos ètic i religiós– dels danesos. L’únic problema que té el propietari danès és que mai s’ha presentat com l’amo de l’empresa davant dels seus treballadors, que també són socis, sinó que quan la va fundar es va inventar un president fictici darrere el qual es podia protegir quan havia de prendre decisions incòmodes.

Els articles que Michael Herr publicava al periòdic Enquist sobre la guerra del Vietnam, on ell hi actuava com a reporter, van servir per obrir una escletxa en el mur de la versió oficial que les institucions governamentals nord-americanes s'afanyaven a aixecar al voltant del conflicte. A través d'aquesta escletxa, es van filtrar, i van arribar a l'opinió pública, alguns dels fets més cruents i tenebrosos del que se suposava que era una croada per la llibertat.

Va ser durant les vacances de Nadal -una tarda d'aquelles que un no sap ben bé què fer- que el meu estimat veí em va embolicar a anar al cinema juntament amb els seus tres fills, de sis, nou i onze anys, i un amic seu de l'escola. El pla era aquest: es tractava que els nens passessin una bona estona veient una pel·lícula -que havien triat ells-, amenitzada la cosa amb un bon sortit de crispetes, i quedant els adults en un discret, i si convenia sacrificat, segon terme.

«Una nova vida l'espera a les colònies de l'espai exterior. La possibilitat de tornar a començar en una terra daurada plena d'oportunitats i aventura. Nou clima, serveis recreatius... completament de franc. Gaudeixi del seu nou amic com a servent personal o com un incansable treballador de la terra. L'humanoide replicant, genèticament dissenyat i vestit a la moda, creat especialment per satisfer les seves necessitats. Així que endavant, Amèrica, posem el nostre equip allà dalt...- Aquest anunci és patrocinat per la Corporació Shimato Domínguez. Ajudant Amèrica en la conquesta del nou món.» (www.tepasmas.com/curiosidades/bladerun/3)

Sobre la remor d'un carrer atapeït de gent atrafegada i amb la pluja com a so de baix continu, una veu procedent d'una nau espacial pronuncia aquestes paraules. Forma part del decorat d'un Los Àngeles futurista, multiètnic, bulliciós i, tanmateix, decadent. La ciutat convertida en gran basar constitueix un temple a la soledat. Cadascú sembla viure ocupat només en els seus assumptes, sense res que el lligui amb els altres que no siguin els propis assumptes. Allí es troba Rick Deckar, ocupat en els seus, fent temps per poder tenir un lloc i endrapar alguna cosa en una barra de cuina ràpida xinesa. Imatge escaient de la vida en aquest Los Àngeles, on tot s'engoleix, però res no es degusta, on tot és divers i cridaner però res no té identitat -no és estrany que alguns crítics hagin vist en aquesta posada en escena les influències del pensament anomenat postmodern-.

"Una tarde parda y fría de invierno. Los colegiales estudian. Monotonía de lluvia tras los cristales. Es la clase. En un cartel se representa a Caín fugitivo y muerto Abel, junto a una mancha carmín..."

Aquesta és la poesia que don Gregorio, mestre rural d'un poble de Galícia, fa llegir a un dels seus alumnes el segon dia en què Moncho, un nen de set anys, assisteix a escola. Mestre i nen són els protagonistes d'aquest film d'aire costumista, però amb un important contingut polític en el fons. La pel·lícula està basada en una obra de l'escriptor gallec Manuel Rivas. En ella se'ns conta la història a través de la qual un infant, el petit Moncho, fa la descoberta del món. Un món que descobreix tant des d'un punt de vista estètic, amb la bellesa sobreeixint de la natura, com des d'un de moral, amb els amors i les lluites fratricides que marquen les relacions humanes. És una descoberta que no fa sol, sinó dut de la mà del seu vell mestre amb qui l'unirà una relació ben especial. Aquest procés intern, que té per protagonistes el mestre i el nen, se situa en el marc dels convulsos anys de la II República, vigílies de la Guerra Civil espanyola, la qual cosa serveix al director per a oferir-nos un ventall dels personatges arquetípics de la societat rural gallega d'aquell temps. Hi veiem aparèixer les figures del capellà de poble, el cacic, la pagesia, i, és clar, el mestre rural, i d'altres, com els pares d'en Moncho. Home d'ofici el pare -és sastre-, ateu i republicà convençut, admirador d'Azaña; la mare, dona de missa, pragmàtica i poc donada a deixar-se enlluernar per la retòrica política del moment.