Fundació Relleu

Feia molt temps que a Catalunya no s’aixecava una veu clara i plural però coincident en l’afirmació dels drets i esperances de la nació, com la que ha representat l’editorial que han compartit dotze diaris i que publicaren el 26 de novembre.

L’impacte que provocà fou extraordinari, la rebuda en l’opinió pública fou en general positiva i recordà a tothom les energies que el poble català té si vol utilitzar-les, projectant-les.

El gest dels dotze diaris està formulat des de les conviccions, des de la sinceritat i des de la generositat i nosaltres, com d’altres institucions i entitats ens afegim a aquesta acció que compartim i volem contribuir a eixamplar i per aquesta raó reproduïm íntegrament l’esmentat editorial que fem nostre:

Tots els tractats que es refereixen a com planificar l’acció i com realitzar-la, parteixen d’un principi fonamental: abans de moure ni un dit, cal conèixer la realitat on volem incidir.

Iniciat el nou segle es produeix, en general, la convicció que cal analitzar de manera especial el camí recorregut, rectificar-ne els errors i reforçar els encerts i, fonamentalment, fixar aquells grans objectius que signifiquin el desplegament de les energies individuals i col·lectives.

La nostra feina no és ara ni esvalotar-nos, entusiasmats o alarmats davant d’indicis d’un canvi, ni intentar emmotllar-nos a les seves directrius endevinades i esperar que els nous temps ens alliberin.

Per a la vida d’un poble és fonamental que el màxim nombre de les persones que en formen part sigui plenament conscient de la situació en què viu, de les energies de què disposa en cada individu i en el conjunt i, així mateix, dels objectius que vol assolir.

Som aquí. Quan Josep Tarradellas va dir als ciutadans de Catalunya des del balcó de la Plaça de Sant Jaume el seu justament cèlebre Ja sóc aquí, molts, tots, esperàvem que el reconeixement que es feia de la seva figura, la qual encarnava, certament, els discutibles, efímers i compromesos moments d’autogovern de la Generalitat republicana, obriria un procés que ens portés aquella sobirania perduda l’any 1714. Calia generositat i imaginació. No ha estat així. Nosaltres estem ara, tots, en aquell aquí al qual Tarradellas arribava i ens hi mantenim. Volem el que volem. I ara volem per tal de conservar aquesta la nostra voluntat, sortir d’un joc confús de mitges paraules, terminis dubtosos, pactes trencats, equilibris inestables, compromisos traïts i sospites absurdes que està esdevenint el tractament de la realitat catalana en la vida política de la mal anomenada democràcia espanyola. No són democràtics els estats que són presons de pobles.

No és cap error. Celebrar la Festa Nacional de Catalunya l’11 de setembre no és cap error. Es fa en commemoració de la caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714 a mans de les tropes franco-espanyoles comandades pel Duc de Berwick al servei de Felip V de Borbó. Cal corregir constantment els qui es lamenten repetidament, amb major o menor bona fe, que els catalans celebrem les derrotes. No ho fem pas. No s’hi val a equivocar-se més, doncs, i molt menys a induir la falsa necessitat de rectificar actituds de fons quan aquestes són prou netes i prou estimulants si són correctament interpretades: celebrem la supervivència de la nació catalana com una realitat que era lliure fins l’ 11 de setembre de 1714 i que des de llavors no ho ha tornat a ser mai més. Era lliure perquè tenia lleis pròpies, ara està sotmesa perquè no les té. Celebrem la voluntat de ser que es mantenia viva el 12 de setembre de 1714 i que ha durat fins ara mateix, celebrem la vida constant de tot un poble europeu que és el nostre. Amb el record als qui defensaren les nostres llibertats afirmem que volem recuperar la nostra sobirania com a nació lliure entre nacions lliures. És una festa de vida i un cant joiós a la set de llibertats. És la festa del silenci de la nació viva, que malgrat el que a estones pot semblar no es distreu del que li és essencial: la voluntat de recuperar la plena sobirania política.

Segurament, si l’escut de Catalunya portés afegit un lema, com en altres països, el que seria desitjable fora que proclamés: Conviccions i intel·ligència.

Perquè són els dos elements que de manera destacada necessitem per seguir avançant com a nació, per no retrocedir, per fer nous aprofundiments en la qualitat de la nostra vida en tots els camps, des de la sensibilitat per l’espiritualitat de les persones i els fets que les envolten, fins al continuat esforç en el teixit de la globalització.

Les conviccions apleguen aquells raonaments que ens fan, de forma conscient, elements constructors del món, responsables directes de tot el que passa en la nació a la qual pertanyem, generosos de les nostres energies al servei de necessitats i projectes. Les conviccions no són per guardar en una capsa, són per utilitzar en l’activitat diària. Les conviccions ens fan elements actius, responsables.

Jordi Galí i Herrera neix a Barcelona l'any 1927. Assistí a l'Escola Blanquerna, fundada pel seu pare, Alexandre Galí. Començà els estudis de batxillerat a l'Institut Menéndez y Pelayo i els acabà Osca. De retorn a Barcelona estudià clàssiques, i fou professor auxiliar a la Universitat.